100 anys del naixement de Victòria Pujolar Amat (Barcelona, 1921 - Madrid, 2017)
La seva vida ha estat una autèntica aventura. Republicana, antifeixista, comunista i lluitadora convençuda per un món més just, ha viscut la guerra, la resistència, l’exili, la militància comunista i la clandestinitat, sempre canviant de casa, de poble i de país. Victòria Pujolar en tot aquest periple va criar quatre fills, va ser la veu catalana i femenina de La Pirenaica, la ràdio antifranquista i, mentre vivia a Bucarest, encara va trobar el temps per estudiar la carrera de Belles Arts, aconseguint finalment el seu somni, poder pintar tot allò que vivia.
Destaquem
-
Qui és Victòria Pujolar Amat?
Mostra itinerant amb la finalitat de posar en valor la figura de Victòria Pujolar Amat (Barcelona, 1921 - Madrid, 2017) en el centenari del seu naixement.
- Exposició: Victòria Pujolar Amat. Diari Íntim
Neix a Barcelona, el dia 26 de juliol de 1921 en una família catalanista i republicana. Mor a Madrid el 24 de juny de 2017. El pare, Joan Pujolar Marich treballa a la Generalitat, com a funcionari, i la mare, Mercè Amat Duran, està empleada al Registre Civil del govern català. Quan esclata la guerra, Victòria encara no ha complert els 15 anys, però tant per l’escola Blanquerna on ha fet la primària com per la família se sent profundament republicana. Viu la guerra i els bombardejos sobre Barcelona mentre estudia el batxillerat a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella.
El 1939 la família ha d’exiliar-se i, si be s’ha de trobar amb el pare a Figueres, finalment passa sola la frontera a França, i s’acaba reunint amb la mare i la germana als centres d’internament francesos.
Durant l’exili i quan ja han entrat les tropes nazis a França, Victòria i la seva mare són detingudes per indocumentades, però aprofita una oportunitat i s’escapa del camp Recebedu francès i aconsegueix evitar que les dues siguin enviades als camps d’extermini nazi.
A la casa familiar de Toulouse s’hi reuneixen refugiats i allí s’inscriu a les JSU (Joventuts Socialistes Unificades), i el 1942 torna a Catalunya per participar en les accions de propaganda. La nomenen delegada per Catalunya de les JSUC, però el 1945 és detinguda, torturada i portada a la presó de Les Corts. Quan la condueixen a Madrid per fer-li un judici de guerra, aconsegueix escapar des de l’Estació de França, i després d’unes peripècies dignes d’una pel·lícula passa la frontera de nit i caminant durant dos dies, per finalment arribar a Toulouse. D’aquesta manera, es va convertir en una de les primeres dones d’escapar de les presons franquistes.
De retorn a França milita a les JSU i instal.la a París, on treballa amb Gregorio López Raimundo en l'organització d’activitats, mítings i propaganda sota la bandera republicana.
El 1947 s'uneix amb el dirigent comunista i periodista Federico Melchor amb qui tenen quatre fills. Viuen anys de forma clandestina, sense papers i canviant molt sovint de casa. Victòria treballa cosint o planxant, pinta quan pot, i també compagina i il·lustra les pàgines de la revista Mundo Obrero i Mujeres Antifascistas
El 1959 el Partit Comunista destina Melchor a Bucarest com a redactor periodista per Radio España Independiente, La Pirenaica, on Victòria farà durant set anys la veu femenina de les emissions catalanes.
Retorn a França i quan la transició permet el retorn a Espanya, la família es trasllada a Madrid, on Melchor dirigeix Mundo Obrero i Victòria finalment es pot dedicar a pintar.
Des de petita va sentir fortament la vocació per l’expressió artística, un interès que la guerra i les circumstàncies terribles que se’n van derivar van impedir que es confirmés en una formació reglada. Però fins i tot en els moments més complicats, sempre va trobar moments per pintar i dibuixar, com ella diu: “La vocació et segueix ni que estiguis en moments difícils”. Quan el 1959 tota la família es trasllada a Bucarest veu l'oportunitat de fer efectiu el desig d’estudiar art. Es matricula a l’escola de Belles Arts de Bucarest i completa la carrera que feia tants anys li hagués agradat dur a terme si les circumstàncies li haguessin estat favorables.
Va exhibir la seva obra a París, a Madrid i a Barcelona.
Creada el 1941, aquesta emissora clandestina transmetia diàriament, a les 21.30 hores, un informatiu d’una hora per a la península Ibèrica. Tot i les dificultats, va funcionar ininterrompudament fins al 1977, amb una qualitat tan notable que hom pensà que transmetia des dels Pirineus i passà a ser coneguda popularment com “La Pirenaica”. Inicialment transmetia en castellà però més tard començà a fer-ho també en català, eusquera i gallec. Victòria Pujolar fou la primera locutora en llengua catalana, amb el nom de Montserrat Canigó. Paral·lelament, cursà estudis artístics a l'Institut Universitari Nikolae Grigorescu de Bucarest.
"Al cap d’any d’estar a Bucarest, vaig sol·licitar poder seguir les classes de pintura de l’Institut Nikolae Grigorescu, de nivell universitari, cosa que em fou concedida previ examen. Tots els matins, durant cinc anys, vaig assistir a les classes pràctiques. Les tardes eren dedicades a les feines de casa, els fills, etc. A més, durant una temporada vaig anar de bon matí a REI per ajudar a l’escolta de Radio Nacional de España, per tal que els redactors tinguessin les notícies abans de començar la jornada (treball que em costà esforços, ja que, si la tècnica d’aleshores no era gaire avançada, pitjor estaven les meves orelles, anys més tard operades) (...) En aquell període el cotxe em deixava a l’Institut a les nou, i a les dues o a les tres corria cap a casa, on ja els dos fills havien menjat, car dos anaven a l’escola al matí, i dos a la tarda (els edificis escolars mancaven i feien torns), de manera que deixava preparat el dinar a la nit i el noi més gran s’escalfava.
Quan hi hagué canvis de responsables o se n’havia anat un i encara no arribava l’altre, o perquè estiguessin malalts o de vacances –especialment quan va marxar en Solé Tura, que fou un temps llarg- jo m’encarregava de ‘fer’ la catalana. No era gens difícil gràcies a les notícies, cartes i protagonisme del PSUC a l'interior de Catalunya. No em calgué anar a la redacció ni deixar l’Institut. Senzillament, en Federico em duia a casa els papers corresponents i jo redactava en català.(...) Així, de forma intermitent, vaig assegurar l’emissió catalana. Si hagués estat seguit, segons un càlcul que vaig fer per curiositat, hauria significat dos anys de treball complet. De vegades, en Federico i jo escoltàvem a casa les emissions a l’hora de ser transmeses a Espanya però procuràvem que els fills no hi fossin per tal d’evitar que identifiquessin les veus de la mare i del pare. Ells ignoraven totalment la feina que fèiem i l’existència de la REI a Romania.” (Pàmies, 2006, p. 39-47)"